Conte amb Ensenyança

El conte que m'han publicat al llibre "la Rosa dels Vents" del col·lectiu Negres Tempestes, serveix per fer publicitat del llibre sencer, ja posats, hos garanteixo que la resta de coses son millors que el que he manat jo U^^

Aquest conte té ensenyança, qui la vulga entendre que l'entenga:

Hi havia una vegada un poble que vivia en un dessert, direm a este dessert fedha...

No és que fos un poble especialment important, era la classe de poble que segons els arqueòlegs fan excelents treballs en sílex i ceràmica, cosa que serveix per a que donen força pena un cop han estat massacrats per algun altre poble més civilitzat, els pobles d'este tipus són estudiats sempre amb un "pre-" al davant i mai se'ls dona especial importància. Aquest poble rebia el nom de Kazi.

Evidentment viure a un dessert comportava complicacions desagradables, els Kazi havien après a sobreviure menjant coses que farien vomitar a una cabra, de fet havien après a menjar vómits de cabra, no vols (creu-me, astut lector) saber d'on treien l'aigua. La vida era difícil, clar, però duien tota la vida així, els que no s'acostumaven duraven poc.

Al poble, com a tot bon poble per civilitzar, havien sacerdots, els Mungu, que bàsicament predicaven que les coses eren aixina per la voluntat dels seus déus, els Mungu defensaven que tot s'arreglaría un cop morts si s'havia sigut bo i, sobretot, submis. Ningú va veure mai un Mungu menjant vòmits de cabra.

Tot i això, els Kazi teníen una llegenda, més que una llegenda era una idea, una esperança, deien que en algún lloc molt, molt llunyà existía una terra on hi havia menjar i aigua de sobres, una terra on mai més haurien de menjar vómit de cabra.

Aquesta idea havia causat divisió entre els Kazi, havía qui deia que no valia la pena buscar un mon tant llunyà que mai arribarien a trobar vius, defensaven que era millor quedar-se tal com estaven en comptes de posar-se a buscar un món utópic i llunyà, sense cap certesa i exposant-se als perills del dessert, aquests, els mti, teníen la simpatía dels Mungu, que els animaven i, molt sovint, influenciaven.

D'altres, els fisi, deien que era millor buscaqr noves técniques per buscar aliments i aigua al dessert, amb sort, algún dia, potser en un parell de segles tindríen prou recursos per posar-se a caminar, aquests eren amics dels mti, tot i que públicament no ho deien.

Finalment estaven els que creien necessari posar-se a caminar, els ndege, no veien res a perdre i pensaven que, caminant, potser, els seus fills estarien més a por d'aquell gran paradís, els ndege eren minoritaris i rebien atacs tant dels mti com dels fisi, uns deien que s'enfrontaven al sistema establert i d'altres els acusaven de destrosar tot el que ja s'havia aconseguit, com si fos una gran troballa, però amb el temps i la constància els ndege aconseguien de tant en tant que el poble es moguès cap al paradís dessitjat, a mesura que avançaven els ndege eren criminalitzats i atacats per tota la resta, arribant a ser assassinats o detinguts per motius misteriosos que mai es resolien del tot be, moltes vegades els mti i els fisi obligaven a tot el poble a desfer el camí que havien fet, fent-los tornar al lloc on eren anys enrera, però tot i així els ndege seguien lluitant per avançar cap al seu paradís.

Aquesta història no té final, els kazi segueixen avançant i retrocedint pel dessert, els ndege han rebut cops molt forts però segueixen lluitant, molts d'ells es cansaren de caminar, d'altres moriren, molts assassinats pels mti o els fisi, alguns, en canvi, moriren de vells contents pensant que gràcies al camí que ells havien fet, els seus fills estaven ara més a prop del paradís.

I encara avui apareixen nous ndege disposats a seguir caminant, lentament, cap al mon que volen aconseguir.